El càsting

Hola! Com ja sabeu, estem del tot ficats en els assajos de Valerie i a poc a poc va acostant-se el dia de l’estrena. Tot això té un inici per a mi molt especial que m’agradaria explicar-vos, ja que així va ser com vaig passar a formar part de la companyia LOG OUT i poc esperava formar part d’un projecte tan gran.

Així doncs, com va començar tot això? Com és que estic ficada en aquest projecte? Tot va començar amb un càsting, un text que em vaig haver de preparar de Macbeth (sí, no us preocupeu, veniu a veure una destrucció del Hamlet de Shakespeare, no de Macbeth) i molts nervis.

Vaig arribar a aquesta companyia de teatre de Girona sent d’un poblet del Vallès Oriental, i si sou d’un poble que no té tren (només un bus que passa cada mil hores) entendreu els embolics que es tenen per arribar als llocs. Però quan vaig saber que s’adaptava Hamlet, vaig saber que havia d’anar a provar sort sí o sí.

Queda una hora per creuar la porta de la sala del càsting i jo ja estic preparada, amb dues amigues que m’acompanyen i que escolten (o ho fan veure) com recito un monòleg unes deu vegades. Estic molt nerviosa perquè s’acosta l’hora i finalment em toca entrar.

L’ambient que hi ha allà és molt càlid i amistós i poc a poc em vaig sentint a gust, tranquil·la i confiada. Arriba el moment d’actuar, em poso en el paper i faig el monòleg de Lady Macbeth, i després un actuació lliure, on canto una cançó que he escollit de l’obra Mar i Cel.

Va arribant el moment d’acabar i finalment m’avisen que aquesta obra es durà a terme en un lloc bastant lluny d’on visc jo. I és llavors quan sé del tot segur que això no té importància, perquè quan una cosa t’apassiona, t’és igual haver d’agafar un, dos o tres trens per poder-ho fer.

  Irina

“Anna”, d’Amy Winehouse

Bones! Som la Núria (Valerie) i la Clara (Anna) i et presentem la nostra versió de “Anna”, d’Amy Winehouse.

Hem decidit cantar aquesta cançó perquè és la primera en què pensa la gent quan els diem el títol de l’obra (“Anna”).

Et deixem, doncs, una versió casolana acompanyada de la Filharmònica de l’Espai Gironès (Banyoles) i de la mirada de Txell Brunsó (Géraud), gravada amb el mòbil d’Irina Bellavista (Antoine).

Gràcies per acompanyar-nos en aquest projecte (“Anna”), tanca els ulls i gaudeix de la música!

Un petó ben enverinat.

P.D.: Sentim la confusió dels noms, prometem que ens llegirem el text.

Creació de personatges: CLÀUDIA

En la destrucció de Hamlet que hem dut a terme per crear Valerie, la majoria de personatges els hem canviat de sexe; per tant, Gertrudis i Claudi del Hamlet original passen a ser Géraud i Clàudia. Així doncs, jo seré qui donarà vida a Clàudia, la tia de Valerie i, alhora, la seva madrastra.

Si coneixeu els personatges de Hamlet el més probable és que n’hagueu fet la valoració següent: Gertrudis i Claudi són els “dolents”, mentre que Hamlet, tant el rei com el príncep, són els “bons”. Com a lectors aquesta és la manera més senzilla de veure-ho i, de fet, no la considero errònia. Als actors, no obstant, a l’hora de recrear els personatges que poden semblar malvats al principi el que més ens ajuda és intentar entendre’ls i veure les raons per les quals es comporten d’una manera o d’una altra. És per això que m’he llegit Gertrudis i Claudi, una novel·la de John Updike que narra la història dels dos personatges fins just abans de l’inici de Hamlet de Shakespeare, explicant la infantesa de Gertrudis, el seu matrimoni concertat amb el rei Hamlet i l’aventura amorosa que manté amb Claudi, el germà del seu marit.

La veritat és que aquesta novel·la m’ha servit per veure tots els personatges des d’un altre punt de vista. Crec que és bo tenir en compte que no hi ha cap personatge que sigui només bo o només dolent, i per això m’interessava conèixer el per què de les accions, sobretot, de Claudi. D’aquesta manera m’és més fàcil posar-me dins el personatge de Clàudia sense caure en la superficialitat de pensar que és dolenta perquè sí, perquè simplement és el que li toca. Penso que, per interpretar un personatge, no se l’ha de jutjar més del que es jutja ell mateix.

Neus

 

Sessió de treball amb Salvador Oliva

Salvador Oliva, traductor de tot el corpus dramàtic de Shakespeare i professor de dicció de l’Aula de Teatre de la Universitat de Girona, ens acompanyà durant l’assaig de Valerie del passat dilluns 23 de juliol. A més de factors com la presència escènica o la mirada, els actors hem de tenir plena consciència de com diem el text per tal d’oferir una interpretació reeixida. La dicció comença amb la respiració: Oliva ens recomanà dedicar deu minuts diaris a exercicis de respiració diafragmàtica. Ens aconsellà, també, exagerar l’articulació de cada so a l’hora d’estudiar el text a casa. Després d’una breu introducció a la dicció, començàrem a “mirar el text amb lupa”. Comprendre allò que diem significa fer-nos preguntes: qui parla?, a qui parla?, de què parla?, en quins termes? Les respostes, a més d’indicar-nos com ha de ser l’entonació, ens permeten conèixer millor el nostre personatge i la seva relació amb el “no-jo”. Sempre prenent com a punt de referència la llengua viva i perseguint, per tant, la naturalitat, buscàrem quines eren les paraules que calia emfasitzar en cada intervenció. Com que els errors en l’entonació podrien trencar la veritat que volem construir, dedicàrem més temps a treballar les frases llargues, que abunden en l’obra i que solen ser les més “perilloses” en aquest sentit. Segons Oliva, un mètode eficaç per afinar la nostra entonació consisteix en dividir les frases en “unitats d’emissió”, cadascuna seguida d’una pausa més o menys llarga. N’hi ha de molt evidents, com ara la pausa entre subjecte i predicat, i d’altres que cal buscar amb més deteniment. D’aquesta manera, examinant cada frase a poc a poc, el text s’omple de senyals a llapis -pauses i altres indicacions- que ens guiarien en l’estudi posterior. Oliva també ens parlà de la importància del control del volum: “Projectar, sempre. Cridar, mai”, deia. Cantar dient la “m”, per exemple, és una manera de millorar la projecció de la veu. Finalment, afegí que quan el text es diu bé l’expressió de la cara no només reflecteix el que s’està dient, sinó que, a més a més, ho anticipa. Jo vaig sortir de l’assaig cansadíssima, però amb el convenciment que la sessió de treball ens havia proporcionat les eines i els recursos per elevar la nostra tècnica i enriquir el text.

Elisenda